Entrevista a Francesc Buxeda al suplement CRIATURES del diari ARA.

“Amb fills la crisi és més passable”

Francesc Buxeda és periodista i pare del Martí, d’onze anys. És l’autor del llibre Pare Manel, més a prop de la Terra que del Cel (Angle). També és director de Soroll de Fons, una agència de comunicació social mèdia, i ‘community manager’ de Júlia Otero i Genís Sinca

FRANCESC ORTEU | Actualitzada el 02/03/2013 Diari ARA

Em va costar una mica sentir-me pare. Quan tens un fill tothom et pregunta com et sents i la veritat és que bé, sí, tens un fill, però tampoc no saps gaire què se suposa que has de sentir. I això et fa sentir culpable. La mare sent la criatura integrada en ella mateixa, però un pare necessita temps per integrar aquella persona. 

Cert.
Jo ara em sento com si fos un pare-mare.

Què vols dir? 
Crec que la relació que tinc amb el meu fill ha de ser com la que té amb la seva mare, cadascú des de la seva manera de ser, esclar, però fent exactament les mateixes feines, les mateixes tasques domèstiques. I trobo que quan hi ha una separació aquest bagatge de ser pare-mare t’ajuda.

Has de ser-ho per força.
La mare ha sigut tradicionalment una figura més completa, més rodona. El pare quedava sovint com un complement familiar, per marcar l’autoritat i poca cosa més. Jo sento una preocupació global pel meu fill, i això vol dir afecte i tendresa i estar obert a xerrar de tot.

Què li preocupa? 
Comença a estar en l’etapa en què, de vegades, ja tenen més valor les opinions que vénen de fora que no les que sent a casa. M’esforço perquè tingui la confiança de traslladar-me els seus neguits i intento mantenir diàlegs oberts en tots els temes. I dos d’essencials són el sexe i la mort.

Com en parleu, de la mort? 
És un tema que m’ha condicionat força i intento afrontar-lo com puc, perquè els adults tampoc no el tenim resolt. Procuro que en parlem obertament, sense enganyar, però també evitant informació que ell no pugui digerir. Ara, quan un fill et pregunta directament si ell morirà, què li dius?

No pots dir-li mentides. 
Crec que un nen comença a ser conscient de la mort quan s’adona que també poden morir les persones que el cuiden. Quan et pregunta “La mare es morirà?” o “Tu et moriràs?”, què li dius? És llavors quan veus que assimila amb una absoluta profunditat i tristesa què representa morir, què vol dir quedar-se sol. M’ha fet patir veure aquesta tristor en el meu fill, però crec que la conversa li feia bé.

On som abans de néixer? Potser tornem al mateix lloc. 
Si li saps mostrar els teus dubtes sense angoixes, a poc a poc anirà aprenent a conviure amb aquesta realitat. Un altre tema és el sexe. Un dia, quan tenia set anys, em va dir: “Papa, ja sé com surten els nens de la panxa de la mama, però no sé com s’hi fiquen”.

I un dia els ho expliques. 
I llavors et diuen  “I tu has fet això amb la mama?” T’ho pregunten amb sorpresa i amb un cert fàstic. “Doncs sí que ho hem fet, perquè ens estimàvem i perquè teníem moltes ganes de tenir algú tan maco com tu”. 

També deveu parlar de diners, de la crisi. 
Tenim converses sobre l’economia domèstica que, si les coses anessin més bé, no tindríem. I als onze anys ell pren consciència de la situació i de vegades proposa coses molt entenimentades.

Com els afectarà la crisi? 
Crec que els joves que tenen uns vint o uns vint-i-cinc anys ho tenen més cardat perquè ells han viscut en l’opulència i la crisi els agafa de sorpresa. En canvi, els més petits ja creixen conscients que hi ha dificultats. Ho viuen amb aquesta netedat absoluta, sense prejudicis. Fan que les situacions difícils que es viuen a cada casa siguin més passables.

Quina gran veritat. 
Ara no tenim tanta roba. O aquest anorac ens el passen. O nosaltres el passem als cosins. I això està bé. Compartim més i ells viuen aquests valors. No anem tant al cinema i potser no cal. Tornem a fer la partida de parxís amb els avis, a jugar a cartes un diumenge a la tarda.