“Ja no fem tant de psicòlogues com abans”
Oficial de perruqueria, aviat farà 32 anys que s’hi dedica. Quan en tenia 14, la Maria José va entrar en aquest món de la mà de Juan Balaguer que defineix emocionada com a “un pare i un amic”.
Dona amb personalitat, no es considera cap artista, si no que reivindica la “senzillesa” com a una de les actituds davant la vida més transcendents. Experimentada estilista, l’evolució del sector i de la clientela fan que les seves reflexions tinguin un interès particular.
Com va ser el teu contacte amb la perruqueria?
Ajudava pels matins a la meva mare i a la tarda i els dissabtes anava a la perruqueria. Era una nena, tenia més ganes de jugar que de treballar. Em mirava a les oficials perquè eren més grans i et marcaven, que si camina bé, que si posa’t recte, sempre al seu costat, porta’m això… Clar, t’estaven ensenyant.
Tot això ha evolucionat…
Ara tots som iguals, hi hem guanyat molt, no hi ha favoritismes. Som més companyes, collaborem, abans hi havia jerarquies.
En quin moment et sents perruquera?
Em va costar un parells d’anys… Et passaves el dia rentant caps o fent encàrrecs, i no és el que més t’agrada. No podies posar colors, assecar… Era dur. Amb el temps t’ensenyen a tenyir, a tallar, fas cursos… Vas veient que hi ha alguna cosa més, que és bonic, i tu també canvies el xip, vas madurant.
Quin paper hi juga en Joan Balaguer en aquesta evolució?
En Balaguer primer va ser cap i amb els anys és com un pare i un amic. Sempre ens ha recolzat en tot allò que necessitem, tot…
Gairebé 33 anys en una empresa, hi ha cap secret?
Crec que la confiança i el respecte. Que et deixin opinar, i en Balaguer compta amb el seu equip, sempre et pregunta.
I professionalment, com és en Joan?
És una persona que treballa molt bé, és molt activa, li agrada estar a tot arreu, amb els seus amics perruquers, en reunions, esdeveniments, hi està molt posat, li agrada, ho viu.
I tu?
Amb els anys vas evolucionant a nivell professional, aprens i t’equivoques també. N’he après molt del meu cap i de les meves companyes, que són genials, d’una Judith, d’una Cristina, d’una Raquel, d’un Soriano… N’aprens tant humanament com professionalment. I amb en Balaguer som com un matrimoni, com a bon càncer i una bona escorpí, ni t’ho explico.
Hi ha un prototipus de perruquer o de perruquera?
Hi ha de tot com a tot arreu… Hi ha les que van d’artistes i les senzilles. Jo vaig de senzilla, quan més desapercebuda passi millor. En el seu moment, amb en Balaguer, vaig dur una de les seves perruqueries. Quan em vaig demostrar que ho sabia fer, vaig acabar una etapa i vaig tornar cap aquí. No sóc ambiciosa.
I l’home perruquer, com és?
Han entrat molts nois a treballar aquí i si que és veritat que hem tingut més problemes perquè van més de divos, i això que som més punyeteres les dones. Els homes duen més problemes a l’hora de treballar i d’organitzar-se.
Com són els clients?
Hi ha de tot, gent encantadora i d’altres que… Abans la clientela venia més per, com t’ho diria, fèiem més de psicòlegs… Ara també, però saben més el que volen, amb unes idees molt marcades.
La gent té molta informació.
Psicòlegs?
A vegades venen a desfogar-se una miqueta. Aquí t’expliquen, comentes, es queda entre tu i jo, i si a més t’animes i surts més guapa, doncs perfecte.
I per què més abans que ara?
Abans les senyores eren senyores bé, no tenien problemes econòmics. Avui en dia la dona treballa i el problema ja no és la relació amb la parella. Una mena consellera matrimonial… Bé, no, abans es posaven guapes pel marit, era diferent. La dona d’ara treballa, té altres motivacions, parla més de la crisi, del treball, dels fills…
I els homes clients?
Són diferents… N’hi ha que t’expliquen moltes coses i altres que agafen el diari i no diuen res.
I a nivell estètic?
Els homes venen perquè els aconsellis, per estar més guapos. Ara es cuiden, venen més sovint. El boom del que veuen a la tele, els esportistes, la dona que també els exigeix que es cuidin…
No m’ho diguis, et demanen pentinats de futbolistes.
Els més extremats et demanen algun tipus de pentinat que han vist d’un esportista que els agrada…
Quin?
Doncs d’un Beckham, d’un Ronaldo o d’un Serio Ramos. Tots del Madrid, vaja… Ni ciclistes, ni tenistes… Clar, amb la publicitat que fan, els crida més l’atenció els futbolistes que fins i tot els cantants.
Barcelona, 25 de maig de 2.013
Genís Sinca col•laborador de TV3, RAC1 I LA XARXA
Entrevista a María José Colldeforn, per Francesc Buxeda i Aliu
“Ja no fem tant de psicòlogues com abans”
Oficial de perruqueria, aviat farà 32 anys que s’hi dedica. Quan en tenia 14, la Maria José va entrar en aquest món de la mà de Juan Balaguer que defineix emocionada com a “un pare i un amic”.
Dona amb personalitat, no es considera cap artista, si no que reivindica la “senzillesa” com a una de les actituds davant la vida més transcendents. Experimentada estilista, l’evolució del sector i de la clientela fan que les seves reflexions tinguin un interès particular.
Com va ser el teu contacte amb la perruqueria?
Ajudava pels matins a la meva mare i a la tarda i els dissabtes anava a la perruqueria. Era una nena, tenia més ganes de jugar que de treballar. Em mirava a les oficials perquè eren més grans i et marcaven, que si camina bé, que si posa’t recte, sempre al seu costat, porta’m això… Clar, t’estaven ensenyant.
Tot això ha evolucionat…
Ara tots som iguals, hi hem guanyat molt, no hi ha favoritismes. Som més companyes, collaborem, abans hi havia jerarquies.
En quin moment et sents perruquera?
Em va costar un parells d’anys… Et passaves el dia rentant caps o fent encàrrecs, i no és el que més t’agrada. No podies posar colors, assecar… Era dur. Amb el temps t’ensenyen a tenyir, a tallar, fas cursos… Vas veient que hi ha alguna cosa més, que és bonic, i tu també canvies el xip, vas madurant.
Quin paper hi juga en Joan Balaguer en aquesta evolució?
En Balaguer primer va ser cap i amb els anys és com un pare i un amic. Sempre ens ha recolzat en tot allò que necessitem, tot…
Gairebé 33 anys en una empresa, hi ha cap secret?
Crec que la confiança i el respecte. Que et deixin opinar, i en Balaguer compta amb el seu equip, sempre et pregunta.
I professionalment, com és en Joan?
És una persona que treballa molt bé, és molt activa, li agrada estar a tot arreu, amb els seus amics perruquers, en reunions, esdeveniments, hi està molt posat, li agrada, ho viu.
I tu?
Amb els anys vas evolucionant a nivell professional, aprens i t’equivoques també. N’he après molt del meu cap i de les meves companyes, que són genials, d’una Judith, d’una Cristina, d’una Raquel, d’un Soriano… N’aprens tant humanament com professionalment. I amb en Balaguer som com un matrimoni, com a bon càncer i una bona escorpí, ni t’ho explico.
Hi ha un prototipus de perruquer o de perruquera?
Hi ha de tot com a tot arreu… Hi ha les que van d’artistes i les senzilles. Jo vaig de senzilla, quan més desapercebuda passi millor. En el seu moment, amb en Balaguer, vaig dur una de les seves perruqueries. Quan em vaig demostrar que ho sabia fer, vaig acabar una etapa i vaig tornar cap aquí. No sóc ambiciosa.
I l’home perruquer, com és?
Han entrat molts nois a treballar aquí i si que és veritat que hem tingut més problemes perquè van més de divos, i això que som més punyeteres les dones. Els homes duen més problemes a l’hora de treballar i d’organitzar-se.
Com són els clients?
Hi ha de tot, gent encantadora i d’altres que… Abans la clientela venia més per, com t’ho diria, fèiem més de psicòlegs… Ara també, però saben més el que volen, amb unes idees molt marcades.
La gent té molta informació.
Psicòlegs?
A vegades venen a desfogar-se una miqueta. Aquí t’expliquen, comentes, es queda entre tu i jo, i si a més t’animes i surts més guapa, doncs perfecte.
I per què més abans que ara?
Abans les senyores eren senyores bé, no tenien problemes econòmics. Avui en dia la dona treballa i el problema ja no és la relació amb la parella. Una mena consellera matrimonial… Bé, no, abans es posaven guapes pel marit, era diferent. La dona d’ara treballa, té altres motivacions, parla més de la crisi, del treball, dels fills…
I els homes clients?
Són diferents… N’hi ha que t’expliquen moltes coses i altres que agafen el diari i no diuen res.
I a nivell estètic?
Els homes venen perquè els aconsellis, per estar més guapos. Ara es cuiden, venen més sovint. El boom del que veuen a la tele, els esportistes, la dona que també els exigeix que es cuidin…
No m’ho diguis, et demanen pentinats de futbolistes.
Els més extremats et demanen algun tipus de pentinat que han vist d’un esportista que els agrada…
Quin?
Doncs d’un Beckham, d’un Ronaldo o d’un Serio Ramos. Tots del Madrid, vaja… Ni ciclistes, ni tenistes… Clar, amb la publicitat que fan, els crida més l’atenció els futbolistes que fins i tot els cantants.
Barcelona, 25 de maig de 2.013
Escolta la tertúlia de Generació Digital amb Francesc Buxeda
Francesc Buxeda al centre.
Avui he participat a la tertúlia de Generació Digital a Catalunya Ràdio.
Hem parlat sobretot de les novetats que ha presentat Google darrerament i sobretot del concepte Google Religion.
He compartit taula amb l’Elizabet Sánchez, Xavi Serrano, Carmen Jané, Albert Miralles i Roger Saló…
Ha estat un plaer!
Pots escoltar la tertúlia clicant el play:
Francesc Buxeda a Generació Digital aquest dissabte 18 de maig
Dissabte 18, a les 16h. Francesc Buxeda, dircom de Soroll de Fons, un cop més a la tertúlia del programa Generació Digital de Catalunya Ràdio comentant les novetats que ha presentat Google.
“Generació digital” és originalment un programa de ràdio setmanal dedicat a la cultura i l’entreteniment digital des del 2003.
http://blogs.catradio.cat/generaciodigital
Entrevista a JUAN BALAGUER, per FRANCESC BUXEDA I ALIU
Juan Balaguer: “La base de tot és saber comunicar”
Soroll de Fons col.labora en la difusió de la APP DIC-DIC
L’empresa gironina Estudi Kalimba ha creat l’aplicació mòbil DIC-DIC de dictats de textos d’ensenyament per a nens de 3 a 12 anys, segons ha informat aquest dimarts l’entitat en un comunicat.
La ‘app’ inclou dictats, locutats per nens, en quatre llengües – català, castellà, anglès i francès -, i s’estructura per nivells de coneixement amb una configuració fàcil perquè els mateixos menors puguin activar les partides.
El DIC-DIC ha estat desenvolupada per Kalimba juntament amb Perception com a partner tecnològic, i realitzada “amb el propòsit de proveir d’aplicacions educatives de qualitat gràfica, funcional i pedagògica el mercat català i l’internacional”.
L’impuls a la difusió del projecte per part de Soroll de Fons ha donat el seu fruït, l’Agència de Notícies Europa Press s’ha fet ressò i ha difós la notícia dins la seva plataforma.
http://www.europapress.es/catalunya/noticia-crean-aplicacion-movil-catalana-dictados-ninos-12-anos-20130514122551.html
Més info del projecte: http://www.kalimba.cat/kalimba-apps.html
Seguiment en viu d’esdeveniments interessants
Soroll de Fons realitza les tasques de gestió de les Xarxes Socials i de Branding al periodista i ara escriptor i recentment premi Josep Pla, Genís Sinca.
La tasca en aquests dies esdevé molt intensa pel fet que ens acostem a Sant Jordi, i les presentacions es van solapant a un ritme exponencial.
La tasca feixuga però apassionant passa per una correcta gestió de tot el contingut que es produeix durant tots aquests dies, una acurada selecció del mateix, així com una generació de contingut propi, imaginatiu i capaç de seduir al públic.
Una de les tasques portades a terme és la de retransmetre en viu alguna presentació, com per exemple, la que vam fer via Facebook, des de Figueres, on en Genís Sinca presentava el seu llibre, Una família exemplar, el passat 13 d’abril.
El seguiment via Facebook d’un esdeveniment d’aquestes característiques ha de permetre d’una banda acostar als seguidors els titulars més interessants que explica l’escriptor, amb una capacitat de síntesi i de resum, també alguna imatge que doni suport al que s’està explicant, i tot plegat amb una certa regularitat per establir un relat del que s’està portant a terme prou viu i interessant per qui ho segueix des de les Xarxes Socials.
Trobem espais per promocionar als nostres clients
Maria Àngels Farreny “Com menys paraules, millor”
Maria Àngels Farreny és entrenadora personal de respiració, meditació i lideratge i mare de la Míriam, de 35 anys. Viu a Bàscara i va fundar l’Escola Europea de Respiració Natura Respira 3.0, que mostra com una praxi respiratòria adequada millora la gestió de les emocions
FRANCESC ORTEU
El càstig o les prohibicions no serveixen de res.Ami m’ho prohibien tot i vaig sortir molt rebel. Jo no he volgut prohibir res a la meva filla, només l’he volguda avisar dels riscos. Als catorze anys, quan va començar a tenir la menstruació, vam anar-ho a celebrar en un lloc que es diu Flash-Flash i li vaig regalar una capsa de condons. Si us plau, no em facis àvia abans dels quaranta, li vaig dir. I el primer cop que ho va fer va ser a casa, a la meva habitació.
Ho tenies clar.
És el més intel·ligent. Si ho feien a casa jo podia saber amb qui estava i li podia preguntar si realment estava segura que tal noi li interessava. Vaig fer amb ella exactament tot el contrari del que havien fet amb mi els meus pares. Els vaig contradir per sistema.
I passats els anys, com ho veus?
Doncs que vaig educar la Míriam segons el que corresponia a la meva època, de la mateixa manera que els paresemvan educar segons el que corresponia a la seva. També ells van fer-ho tan bé com van saber.Notinc cap retret a fer-los. Així de simple. Tot es va fer bé.
Parla’m més de com vas educar la Míriam.
Un exemple. La nena era petita, tenia un any i mig, i llavors jo fumava. La nena feia allò típic de voler tocar la cigarreta, així que vaig encendre una espelma i l’hi vaig col·locar davant. La va voler agafar i es va cremar. No es va fer cap cremada però sí que va experimentar que el foc era perillós. I cada cop que veia alguna cosa encesa em deia: mama, pupa. En aquest tema podia estar ben tranquil·la.
Ara els pares som més tous.
No ho pots ser perquè de vegades els nens et desafien. Quan la Míriam tenia quatre anys estava jugant amb una figura que m’havia regalat un amic que després va morir. I jo li deia: no ho toquis, que és una cosa que la mama s’estima molt. Però li va caure de les mans i es va trencar. Així que, sense dir res,em vaig aixecar, vaig anar a buscar la seva nina preferida i la vaig llençar a les escombraries.Zas. I la nena no va plorar. Ni una llàgrima. Ho va entendre molt bé. Vaig parlar el seu llenguatge. Vaig respondre al seu desafiament.
Tens raó.
Als nens ja els pots dir missa, que el que entenen són els fets. Són espavilats i saben si tu faràs o no el que dius. L’única manera d’establir una relació clara amb una criatura és anar sempre de cara, fent sempre el que dius. Per tant,com menys paraules millor. Que vegin els teus actes, predica amb l’exemple, amb l’acció.
Més acció que recordis.
Un cop m’havia mudat per anar al Palau de la Música i la cangur li donava el biberó. La nena havia agafat el mal costum d’escopir la llet i, com que estava enfadada, em va ruixar. Vaig quedar xopa. Llavors vaig agafar el biberó i l’hi vaig abocar per sobre. Quan la nena era més gran, érem en un supermercat i va tenir una rebequeria. Jo me la vaig quedar mirant i em vaig tirar a terra cridant com ella. Va callar de cop.
Carai, ella i tothom en aquell supermercat.
El pare de la nena venia amb nosaltres. Ell tampoc no ho va entendre.Em va dir que estava boja. Però és que els nens, quan els parles en el seu idioma, queden desconcertats.No s’ho esperen.
Què has après de la Míriam?
Moltes coses. Mira, quan era petita i jo coneixia a algú, li acostava la nena. Si ella estirava els bracets, sabia que me’n podia fiar. En canvi, si la nena no volia saber res d’aquella persona, no volia dir que aquella persona fos dolenta, però sí que hi havia alguna cosa que la criatura havia captat. ¿Vols saber si tal persona pot ser un bon soci? Doncs posa-li als braços un nen petit. Ho veuràs de seguida
Entrevista a Francesc Buxeda al suplement CRIATURES del diari ARA.
Francesc Buxeda és periodista i pare del Martí, d’onze anys. És l’autor del llibre Pare Manel, més a prop de la Terra que del Cel (Angle). També és director de Soroll de Fons, una agència de comunicació social mèdia, i ‘community manager’ de Júlia Otero i Genís Sinca
FRANCESC ORTEU | Actualitzada el 02/03/2013 Diari ARA
Em va costar una mica sentir-me pare. Quan tens un fill tothom et pregunta com et sents i la veritat és que bé, sí, tens un fill, però tampoc no saps gaire què se suposa que has de sentir. I això et fa sentir culpable. La mare sent la criatura integrada en ella mateixa, però un pare necessita temps per integrar aquella persona.
Cert.
Jo ara em sento com si fos un pare-mare.
Què vols dir?
Crec que la relació que tinc amb el meu fill ha de ser com la que té amb la seva mare, cadascú des de la seva manera de ser, esclar, però fent exactament les mateixes feines, les mateixes tasques domèstiques. I trobo que quan hi ha una separació aquest bagatge de ser pare-mare t’ajuda.
Has de ser-ho per força.
La mare ha sigut tradicionalment una figura més completa, més rodona. El pare quedava sovint com un complement familiar, per marcar l’autoritat i poca cosa més. Jo sento una preocupació global pel meu fill, i això vol dir afecte i tendresa i estar obert a xerrar de tot.
Què li preocupa?
Comença a estar en l’etapa en què, de vegades, ja tenen més valor les opinions que vénen de fora que no les que sent a casa. M’esforço perquè tingui la confiança de traslladar-me els seus neguits i intento mantenir diàlegs oberts en tots els temes. I dos d’essencials són el sexe i la mort.
Com en parleu, de la mort?
És un tema que m’ha condicionat força i intento afrontar-lo com puc, perquè els adults tampoc no el tenim resolt. Procuro que en parlem obertament, sense enganyar, però també evitant informació que ell no pugui digerir. Ara, quan un fill et pregunta directament si ell morirà, què li dius?
No pots dir-li mentides.
Crec que un nen comença a ser conscient de la mort quan s’adona que també poden morir les persones que el cuiden. Quan et pregunta “La mare es morirà?” o “Tu et moriràs?”, què li dius? És llavors quan veus que assimila amb una absoluta profunditat i tristesa què representa morir, què vol dir quedar-se sol. M’ha fet patir veure aquesta tristor en el meu fill, però crec que la conversa li feia bé.
On som abans de néixer? Potser tornem al mateix lloc.
Si li saps mostrar els teus dubtes sense angoixes, a poc a poc anirà aprenent a conviure amb aquesta realitat. Un altre tema és el sexe. Un dia, quan tenia set anys, em va dir: “Papa, ja sé com surten els nens de la panxa de la mama, però no sé com s’hi fiquen”.
I un dia els ho expliques.
I llavors et diuen “I tu has fet això amb la mama?” T’ho pregunten amb sorpresa i amb un cert fàstic. “Doncs sí que ho hem fet, perquè ens estimàvem i perquè teníem moltes ganes de tenir algú tan maco com tu”.
També deveu parlar de diners, de la crisi.
Tenim converses sobre l’economia domèstica que, si les coses anessin més bé, no tindríem. I als onze anys ell pren consciència de la situació i de vegades proposa coses molt entenimentades.
Com els afectarà la crisi?
Crec que els joves que tenen uns vint o uns vint-i-cinc anys ho tenen més cardat perquè ells han viscut en l’opulència i la crisi els agafa de sorpresa. En canvi, els més petits ja creixen conscients que hi ha dificultats. Ho viuen amb aquesta netedat absoluta, sense prejudicis. Fan que les situacions difícils que es viuen a cada casa siguin més passables.
Quina gran veritat.
Ara no tenim tanta roba. O aquest anorac ens el passen. O nosaltres el passem als cosins. I això està bé. Compartim més i ells viuen aquests valors. No anem tant al cinema i potser no cal. Tornem a fer la partida de parxís amb els avis, a jugar a cartes un diumenge a la tarda.
Escolta la Tertúlia de Generació Digital on hi participo