Entrevista a María José Colldeforn, per Francesc Buxeda i Aliu

“Ja no fem tant de psicòlogues com abans”

Oficial de perruqueria, aviat farà 32 anys que s’hi dedica. Quan en tenia 14, la Maria José va entrar en aquest món de la mà de Juan Balaguer que defineix emocionada com a “un pare i un amic”.

Dona amb personalitat, no es considera cap artista, si no que reivindica la “senzillesa” com a una de les actituds davant la vida més transcendents. Experimentada estilista, l’evolució del sector i de la clientela fan que les seves reflexions tinguin un interès particular.

Com va ser el teu contacte amb la perruqueria? 
Ajudava pels matins a la meva mare i a la tarda i els dissabtes anava a la perruqueria. Era una nena, tenia més ganes de jugar que de treballar. Em mirava a les oficials perquè eren més grans i et marcaven, que si camina bé, que si posa’t recte, sempre al seu costat, porta’m això… Clar, t’estaven ensenyant.
Tot això ha evolucionat… 
Ara tots som iguals, hi hem guanyat molt, no hi ha favoritismes. Som més companyes, collaborem, abans hi havia jerarquies.
En quin moment et sents perruquera? 
Em va costar un parells d’anys… Et passaves el dia rentant caps o fent encàrrecs, i no és el que més t’agrada. No podies posar colors, assecar… Era dur. Amb el temps t’ensenyen a tenyir, a tallar, fas cursos… Vas veient que hi ha alguna cosa més, que és bonic, i tu també canvies el xip, vas madurant.
Quin paper hi juga en Joan Balaguer en aquesta evolució? 
En Balaguer primer va ser cap i amb els anys és com un pare i un amic. Sempre ens ha recolzat en tot allò que necessitem, tot…
Gairebé 33 anys en una empresa, hi ha cap secret? 
Crec que la confiança i el respecte. Que et deixin opinar, i en Balaguer compta amb el seu equip, sempre et pregunta.

I professionalment, com és en Joan? 
És una persona que treballa molt bé, és molt activa, li agrada estar a tot arreu, amb els seus amics perruquers, en reunions, esdeveniments, hi està molt posat, li agrada, ho viu.
I tu? 
Amb els anys vas evolucionant a nivell professional, aprens i t’equivoques també. N’he après molt del meu cap i de les meves companyes, que són genials, d’una Judith, d’una Cristina, d’una Raquel, d’un Soriano… N’aprens tant humanament com professionalment. I amb en Balaguer som com un matrimoni, com a bon càncer i una bona escorpí, ni t’ho explico.
Hi ha un prototipus de perruquer o de perruquera? 
 Hi ha de tot com a tot arreu… Hi ha les que van d’artistes i les senzilles. Jo vaig de senzilla, quan més desapercebuda passi millor. En el seu moment, amb en Balaguer, vaig dur una de les seves perruqueries. Quan em vaig demostrar que ho sabia fer, vaig acabar una etapa i vaig tornar cap aquí. No sóc ambiciosa.
I l’home perruquer, com és?
Han entrat molts nois a treballar aquí i si que és veritat que hem tingut més problemes perquè van més de divos, i això que som més punyeteres les dones. Els homes duen més problemes a l’hora de treballar i d’organitzar-se.
Com són els clients? 
Hi ha de tot, gent encantadora i d’altres que… Abans la clientela venia més per, com t’ho diria, fèiem més de psicòlegs… Ara també, però saben més el que volen, amb unes idees molt marcades.
La gent té molta informació.

Psicòlegs? 
A vegades venen a desfogar-se una miqueta. Aquí t’expliquen, comentes, es queda entre tu i jo, i si a més t’animes i surts més guapa, doncs perfecte.
I per què més abans que ara? 
Abans les senyores eren senyores bé, no tenien problemes econòmics. Avui en dia la dona treballa i el problema ja no és la relació amb la parella. Una mena consellera matrimonial… Bé, no, abans es posaven guapes pel marit, era diferent. La dona d’ara treballa, té altres motivacions, parla més de la crisi, del treball, dels fills…
I els homes clients? 
Són diferents… N’hi ha que t’expliquen moltes coses i altres que agafen el diari i no diuen res.

I a nivell estètic? 
Els homes venen perquè els aconsellis, per estar més guapos. Ara es cuiden, venen més sovint. El boom del que veuen a la tele, els esportistes, la dona que també els exigeix que es cuidin…
No m’ho diguis, et demanen pentinats de futbolistes. 
Els més extremats et demanen algun tipus de pentinat que han vist d’un esportista que els agrada…
Quin? 
Doncs d’un Beckham, d’un Ronaldo o d’un Serio Ramos. Tots del Madrid, vaja… Ni ciclistes, ni tenistes… Clar, amb la publicitat que fan, els crida més l’atenció els futbolistes que fins i tot els cantants.
Barcelona, 25 de maig de 2.013